Recolzat Dickens per l’editor, Robert Seymour ha de cedir. El que havia de ser el Club Nimrod, format per quatre esportistes londinencs, es transforma en el Club Pickwick. La caracterització dels quatre components principals és més variada. El senyor Winkle és, aquest sí, un suposat esportista; el senyor Snodgrass és amant de la poesia; el senyor Tupman un devot de la passió amorosa i el senyor Pickwick un home de negocis retirat i naturalista amateur. Sembla, però, que aquest nucli de quatre personatges que omple els primers compassos de l’obra podria haver estat una concessió feta a Seymour, que ja en tenia les caricatures fetes. Posteriorment, les tensions entre escriptor i il·lustrador s’aguditzen fins que, quan s’estava completant la segona part, Seymour se suïcida, l’endemà de mantenir una forta discussió amb Dickens.

En la tercera entrega (capítols VI – VIII) Dickens intenta desenvolupar els personatges de Winkle i Tupman, d’acord amb la caracterització que se’ls havia donat: Winkle demostra les seves habilitats en la pràctica esportiva i Tupman exerceix de galant. Però, tot i ser els protagonistes de dos episodis prou divertits, Dickens devia ser conscient que cap dels dos personatges no donava gaire de si. Ni tampoc Snodgrass, la vena poètica del qual no sembla gaire prolífica. Tal vegada per això Dickens decideix relegar els tres amics de Pickwick a un paper molt més marginal i introduir un nou acompanyant per al senyor Pickwick: Sam Weller.

S’ha dit molt que Sam Weller és al Pickwick allò que Sancho Panza és al Quixot: l’home d’extracció baixa que ajuda el protagonista a tocar de peus a terra, a interpretar la realitat des de paràmetres més prosaics. També s’han destacat els trets quixotescos del senyor Pickwick, i no cal insistir-hi aquí. Potser només assenyalar qui ocupa en l’obra de Dickens el lloc de l’hidalgo que ha embogit de tant llegir llibres de cavalleries: un científic amateur, un home ben característic del XIX anglès. Segons Edmund Gosse, durant tot aquell segle de veneració de la ciència i els científics (el segle de Darwin), un “exèrcit de col·leccionistes” carregats de “curiositat benintencionada i frívola” va arrasar multitud d’espais naturals violant “l’exquisit producte de segles de selecció natural”. En el Pickwick és un d’aquests naturalistes amateurs, benintencionats i frívols, un home que ha explorat les basses de Hamstead i elaborat una Teoria dels Sorellets, el que decideix sortir de Londres per observar el món que hi ha més enllà de Goswell Street i notificar els seus descobriments al club que porta el seu nom. El paral·lelisme amb la intenció satírica inicial del Quixot, que Dickens havia llegit de ben jove i pel qual sentia una gran admiració, és evident.

Amb l’entrada de Sam Weller al capítol X, la parella quixotesca es completa. El criat representa el contrapunt necessari que dóna força i interès a l’obra. Ja durant la seva publicació serialitzada, l’aparició de Sam fa que les vendes d’exemplars arribin a xifres astronòmiques per a l’època. El seu comportament, i especialment el seu llenguatge (amb els famosíssims wellerismes), s’ensenyoreixen de la narració. Poc després d’aquest canvi en els personatges, Dickens sembla voler reorientar també l’obra. El títol del capítol XII és prou revelador:

QUE DESCRIU UN FET MOLT IMPORTANT DEL SENYOR PICKWICK; UNA FITA TAN TRANSCENDENTAL EN LA SEVA VIDA, COM EN AQUESTA HISTÒRIA

Sembla talment que l’escriptor ja no vulgui narrar una aventura més, que comenci i conclogui amb el capítol. Com si ja tingués en ment el desenvolupament posterior de la història, ens anuncia que aquest capítol tindrà conseqüències. I si tenim en compte que les seqüeles d’allò que passa al capítol XII no s’esgoten fins al capítol LIII (l’obra en té un total de 57), hem de sospitar que l’elecció del títol no és gratuïta. Si fins ara teníem una narració de caràcter episòdic, a partir d’aquest punt els fets comencen a estructurar-se, a jerarquitzar-se, passen coses que constitueixen fites transcendentals en aquesta història. Això no vol pas dir que s’abandonin les trames paral·leles. De fet, la presència de Sam Weller (i del seu inoblidable pare, per a alguns el personatge més hilarant del llibre) fa que es diversifiquin. Però els esdeveniments, que fins ara es juxtaposaven, ara s’encadenen.

¿Seria agosarat pensar que, ara que Dickens gaudeix de més llibertat creativa, ha decidit posar en ordre la història i dotar-la d’un argument central? ¿Hi té res a veure l’aparició de Sam Weller dos capítols abans? ¿Era la vida nova que calia al Pickwick perquè Dickens cregués en les possibilitats literàries de l’obra?

Intencionat o no, el canvi és innegable. L’estima que tenen pel Pickwick tant el gran públic com escriptors com Jorge Luis Borges, que la situava a l’alçada d’obres com el Quixot, Huckleberry Finn, Peer Gynt “i no gaires més”, es fonamenta en gran part en el personatge de Sam Weller, en la gràcia innata del seu llenguatge, però també en la qualitat humana que demostra en tot moment i que s’encomana al mateix senyor Pickwick. Amb l’entrada de Sam, tant el seu amo com l’obra en general adquireixen una nova dimensió.

***************

Ens agradaria pensar que, igual que Sam Weller aporta vida nova al Pickwick, cada nova traducció d’aquesta obra també li aporta l’energia per arribar a nous lectors. Ho va fer la versió de Carner fa gairebé un segle i voldríem creure que es pot dir el mateix de la versió que vam penjar en aquest web fa dos anys, alhora que publicàvem l’apunt Un altre Pickwick és possible.

Però és evident que també les traduccions poden rebre vida nova de les diferents maneres d’editar-se. Si durant dos anys la nostra ja va tenir l’ocasió d’arribar als lectors que disposen d’un e-reader, ara, gràcies a un acord entre Traduccions Inèdites i AContravent, tindrà l’oportunitat de trobar un públic entre aquells lectors que prefereixen tenir-la en paper. El resultat d’aquesta col·laboració, oportuníssima tractant-se de l’any del bicentenari de Dickens, és aquest magnífic llibre il·lustrat que ja podeu trobar a totes les llibreries.

Dos anys després volem constatar alguns motius de satisfacció i també alguna decepció. La nostra iniciativa va ser molt ben acollida en la blogosfera i, a hores d’ara, milers de persones han llegit els apunts sobre La lletra escarlata, Pickwick i Les bostonianes. També s’han produït centenars i centenars de descàrregues de gent que es van interessar per aquestes obres i van voler llegir-les (o llegir-ne una nova traducció). En el cas de l’obra de Hawthorne l’interès per la novel·la, i la perplexitat per allò que s’explicava sobre la traducció de Rovira i Virgili, van ser tan grans que ens vam veure obligats a fer una edició en paper de l’obra, tal com ens reclamaven lectors que no tenien un e-reader.

Portada de La lletra escarlata.

Però també hem de reconèixer que crear una xarxa per fer arribar aquests llibres a les llibreries era una empresa que quedava fora del nostre abast, i això ens va doldre especialment quan la crítica va fer una bona rebuda a l’aparició de La lletra escarlata, un llibre que molts lectors van demanar a les llibreries… i no hi van trobar, llevat d’algunes amb qui manteníem un contacte directe. O dol ara que el bicentenari de Dickens ha renovat l’interès per l’autor d’Els papers pòstums del Club Pickwick. També val a dir que la distribució de llibres de paper per internet s’ha revelat, en el cas d’aquests clàssics, clarament deficitària. En aquestes circumstàncies, la possibilitat d’editar més llibres en paper es veu bastant remota, i això limitarà inevitablement l’accés del públic lector a aquests títols.

Perspectives de futur? El primer propòsit que esmentàvem al principi d’aquest apunt és manté inalterable: fer arribar totes les traduccions al màxim de lectors possible. L’estratègia encara no la sabem, però evidentment serà diferent en el cas d’obres l’original de les quals està lliure de drets (La meva Ántonia, de Willa Cather; El molí del Floss, de George Eliot; La cosina Phillis, d’Elizabeth Gaskell; Anglaterra, la meva Anglaterra, de D.H. Lawrence; Una dona imaginativa, de Thomas Hardy) o en el cas de novel·les que conserven vigent el copyright (La lluna s’ha post i A l’est de l’Edèn, de John Steinbeck; L’intocable, de Mulk Raj Anand; El pintor de rètols, R.K.Narayan; El missatger, de L.P. Hartley; La simfonia pastoral, d’André Gide).

Finalment volem agrair l’ajuda desinteressada d’algunes persones, així com l’interès demostrat per subscriptors, lectors, responsables de webs que han enllaçat amb nosaltres per col·laborar en la difusió d’aquestes traduccions i a tothom qui, a través de la pàgina de contacte o del twitter, ens ha enviat suggeriments, preguntes, oferiments, etc.

Henry James, l'any 1890

Evidentment es tracta, dit sigui amb totes les reserves, d’una metàfora de la creació literària, tal com l’entenia el gran narrador i crític literari. I diem amb totes les reserves perquè, tractant-se d’un autor que ha estat definit com un mestre de l’ambigüitat, qualsevol interpretació no deixa de ser una simplificació.

Henry James va teoritzar sobre els principis de la creació literària, més específicament, a l’article The Art of Fiction, aparegut a Longsman’s Magazine el setembre de 1884. Hi deia que “l’única raó per a l’existència d’una novel·la és que competeixi amb la vida”. Les novel·les que intentin tan sols imitar la vida estan destinades a ser productes literaris menors. Això no s’ha d’entendre en el sentit que preconitzés crear realitats inversemblants o improbables que no tinguessin res a veure amb el món extraliterari (lluny queda encara l’època de les avantguardes), sinó que creu que l’autor ha de produir “la il·lusió de vida” a partir de materials de la seva pròpia invenció i no pas a partir de fets reals. I la capacitat de crear aquesta il·lusió no depèn tant de la temàtica elegida com de la forma, de l’habilitat fabuladora de l’escriptor.

Malgrat aquesta preponderància de la forma sobre la temàtica, dir que Les bostonianes és una novel·la ambientada en els inicis del moviment feminista no és abordar un aspecte menor de l’obra. Perquè la capacitat descriptiva de Henry James ens aporta molta informació sobre l’estat de la qüestió fa cent quaranta anys (i també dels prejudicis en contra). James adopta en relació al moviment un to satíric, és veritat. Però també és cert, com han destacat alguns crítics, que les seves pitjors invectives es dirigeixen contra la banalització del moviment, contra els personatges que hi pul·lulen al voltant per pur interès. James, que va néixer als Estats Units però va viure sempre a cavall entre aquell país i Europa, declarava que havia volgut escriure una narració típicament americana, molt característica de les condicions socials d’aquell país, i que el més peculiar i destacat que hi havia vist era la “situació de les dones, el declivi del sentiment de sexe, l’agitació en nom seu”.

El punt de partida de la novel·la se situa en el moment en què Basil Ransom, pocs anys després de la Guerra de Secessió, arriba a Boston fugint de la misèria del Sud derrotat. Allà va a visitar una parenta seva, Olive Chancellor, destacada militant feminista. L’antipatia mútua és immediata, i no hi ajuda gens el fet que les idees de Ransom siguin extremament reaccionàries. Tots dos entren en contacte amb Verena Tarrant, una bonica noia que fa unes peculiars conferències sobre l’alliberament de la dona. Olive Chancellor decideix atreure-la cap a ella per fer-ne un instrument de difusió de les seves pròpies idees. Basil Ransom se sent atret per la noia, i la vol apartar d’aquell món tan allunyat de la seva sensibilitat.

No es tracta només d’una novel·la sobre un xoc d’idees. Diversos crítics han assenyalat que les motivacions d’Olive Chancellor no són tan simples com podrien semblar i la interpretació del triangle amorós no és gens descartable. Un triangle amorós en què un dels vèrtexs és un amor lèsbic latent.

Sigui com sigui es tracta d’una d’aquelles novel·les que capten l’atenció del lector des del primer moment. La intriga pel desenllaç es manté des de ben aviat. I qui hagi llegit altres novel·les d’aquest autor ja sap que sovint els seus desenllaços són ben inquietants.

Sobre la traducció

Els drets d’aquesta traducció van ser adquirits per Edhasa amb la intenció d’incloure-la a la col·lecció Clàssics moderns. Però poc temps després aquesta editorial abandonà la publicació de llibres en català, i Proa va adquirir els drets sobre el fons. L’aleshores director literari d’aquesta segona editorial, Oriol Izquierdo, sempre es va mostrar molt interessat a publicar Les bostonianes, però els canvis també van arribar a aquesta editorial i aquella idea inicial també es va anar difuminant.

Vint anys després de signar el contracte inicial amb Edhasa (les condicions econòmiques del qual, tot sigui dit, l’editorial va satisfer religiosament), el traductor es considera amb llibertat per oferir al públic lector, convenientment revisada, aquesta traducció.

Si Dostoievski no s’estava de declarar quins eren els textos que l’havien influït, tampoc Dickens no va amagar gens la seva inspiració quixotesca,  que es pot rastrejar en la parella protagonista, en l’estructura de l’obra, amb relats intercalats en la narració principal, en la presentació dels capítols i en determinats episodis en què el novel·lista anglès sembla, de manera conscient o inconscient, jugar amb un passatge concret de l’obra cervantina i fer-ne la seva pròpia versió.

Charles Dickens

La qüestió si el Pickwick és o no és una novel·la en el sentit modern del terme ha fet córrer rius de tinta entre els crítics. El que comencen sent uns simples episodis humorístics, escrits per encàrrec, va guanyant cos, concreció i complexitat narrativa a mesura que va avançant l’obra. En cert sentit, doncs, la novel·la dickensiana constitueix un pont entre les narracions georgianes de l’època precedent, amb personatges que transiten per ambients i situacions diferents sense una relació gaire estreta entre si, i les grans novel·les de l’època victoriana, amb una trama central molt més definida.

El lector català que vulgui indagar en aquests aspectes del Pickwick, conèixer la incisiva sàtira que va fer Dickens del sistema judicial britànic o simplement gaudir de les seves popularíssimes aventures, pot accedir a la traducció que en va fer Josep Carner, apareguda el 1931 a Proa, i que la mateixa editorial s’ha encarregat de reeditar en diferents ocasions. Una traducció de la qual s’ha arribat a dir que millora el text original.

Aleshores, com podríem tenir la gosadia de publicar una altra versió catalana del Pickwick, ni que sigui de la manera precària que ens permet aquest web? Per mirar de justificar-ho d’alguna manera, proposem als lectors un petit experiment. Les frases següents són extretes (tot just uns quants exemples entre molts que podríem trobar) de la traducció de Carner, acompanyades per l’original anglès.

digué la vella senyora, replegant ardiment.
said the old lady, gaining courage.

- L’he vista que li baratava el besar.
‘I see her a-kissin’ of him again.’

afluixà el seu agaf del ganivet recompartidor
released his hold of the carving-knife

Guanyada la porta, vaig llenegar per les baranes de l’escala…
I gained the door, dropped over the banisters…

els escauria una tremebunda possibilitat que la serena els encadarnés
they stood a considerable chance of catching colds in their heads.

Quants lectors amb uns coneixements mitjans d’anglès s’han deixat endur per la temptació d’acudir a l’original per entendre la traducció? Quants efectivament ho han aconseguit?

Les traduccions de Dickens per part de Josep Carner han estat comentades i estudiades a bastament. Vegeu, per exemple, l’article de Marcel Ortín, disponible a Internet, sobre l’evolució de la seva recepció per part dels crítics al llarg de les successives reedicions. Fa poc, quan es va reeditar Grans esperances, la ressenya de l’AVUI advertia que els possibles lectors es trobarien amb una sorpresa en adonar-se de la gran evolució soferta per la llengua catalana des que Carner va realitzar la traducció.

Josep Carner

Però, si aquesta fos l’explicació, com s’entendria que altres traduccions resisteixin molt millor el pas del temps? Avui dia es pot llegir l’Anna Karénina d’Andreu Nin, apareguda dos anys més tard, i reconèixer-hi un model de català que ens resulta molt proper. A la nostra manera d’entendre, traduccions com aquesta (a través d’alguns mots que han matisat lleugerament el seu sentit) ens diuen molt més de l’evolució de la llengua que no pas les de Carner.

Al contrari del que es podria pensar, el Pickwick de Carner, més que evocar el català del passat, ens parla d’un hipotètic futur. D’una llengua futura que es volia construir a base de neologismes, gal·licismes, arcaismes i localismes, prou rica com per poder-hi traduir qualsevol text de la literatura universal.

Però molts d’aquests recursos, vuitanta anys després, segueixen sense figurar al diccionari. A més, aquesta voluntat de recuperar/inventar paraules porta Carner a petites infidelitats respecte al text original. En el quart exemple proposat, el text anglès suggereix que el protagonista va saltar per l’ull de l’escala, mentre que el text català ens el presenta deixant-se relliscar (llenegar) per les baranes.

El propòsit d’utilitzar traduccions de textos populars per enriquir el català era encomiable, sens dubte, i lluny del nostre ànim criticar-lo. Però és lícit preguntar-se si, en l’actualitat, altres versions del mateix text no poden servir millor per a aquest fi. I enriquir la llengua d’arribada no és l’únic objectiu amb què es pot fer una traducció.

Per tot això creiem que una nova versió del clàssic de Dickens avui dia és, no tan sols  possible, sinó convenient. Si quan presentàvem la nova versió de La lletra escarlata ho fèiem amb la sensació de revelar una primícia, de descobrir al públic lector català, amb un segle i mig de retard, una obra mestra, avui volem simplement oferir una alternativa. Amb tota la humilitat del món.

Nathaniel Hawthorne

L’any 1929, la traducció va ser reeditada per Edicions Gost, revisada pel mateix traductor i adaptada a la normativa fabriana. En les pàgines introductòries Rovira i Virgili adverteix que la traducció conté “alguns abreujaments”, però argumenta que conserva “la vigoria de l’original”.

Aquests abreujaments, que en gran part es mantenen en les edicions posteriors a càrrec d’Edicions 62, van ser l’objecte d’un estudi realitzat a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Vic, per tal d’establir-ne l’abast i d’investigar en la personalitat del reconegut prosista català.

Els resultats de la investigació són demolidors, tant pel que fa a la quantitat de text omès com a les característiques de les omissions. Pràcticament el 45% del contingut del text original desapareix en la traducció, ja sigui per capítols o paràgrafs sencers, o en frases soltes.

A més, l’estudi mostrava que aquests abreujaments no havien estat fets d’una manera aleatòria, sinó que responien a unes pautes que resultaven innegables atesa la repetició de determinades tendències. Rovira i Virgili esporga sistemàticament el text de tot allò que diuen el narrador i els personatges que es pugui interpretar en el sentit de dubtes de fe o atacs a la religió i als seus representants. En alguns casos el traductor no elimina les frases problemàtiques sinó que les reformula de manera molt tendenciosa.

Un altre aspecte que  surt molt malparat de la traducció són les reflexions sobre el paper de la dona en la societat. En aquest àmbit es pot dir que el text de Hawthorne és molt més avançat que la seva versió en català, tot i que aquesta va aparèixer més de mig segle més tard.

També és un fet destacable que Rovira i Virgili elimina amb precisió de bisturí tots els passatges (alguns força llargs) on apareixen determinats personatges, com ara una bruixa. Això sembla respondre, i ho corroboren altres aspectes de la traducció, a criteris estilístics del traductor, que hauria volgut fer una versió realista d’una novel·la que seguia paràmetres literaris molt diferents.

Antoni Rovira i Virgili

Quan Edicions 62 recupera als anys 80 la traducció de Rovira i Virgili per a la col·lecció MOLU, hi incorpora una traducció de The Custom-House, que és una introducció del mateix Hawthorne a la novel·la, i reorganitza alguns capítols, però fa ben poca cosa més. En aquestes edicions podem xifrar les omissions en el 35% del text. L’editorial reconeix els abreujaments que ja s’esmenten en l’edició de 1929, però es justifica dient que un dels propòsits de la col·lecció era rescatar “algunes de les traduccions al català més significatives”.

Evidentment és un criteri respectable. Rovira i Virgili era un gran prosista i la seva versió de l’obra de Hawthorne mereix ser llegida. Però potser hauria hagut de ser inclosa en una col·lecció de grans obres de la literatura catalana i no pas com a obra de la literatura universal, de tal manera que es visualitzés clarament que es tractava d’una adaptació de l’obra original i no pas d’una traducció, tal com el públic lector entén aquest concepte en l’actualitat. No fer-ho així perpetua el desconeixement per part del públic lector català de molts aspectes de l’obra de Hawthorne (fins a completar un segle!).

Una altra conseqüència és que es barra el pas a altres traduccions que intentin ser més fidels a l’obra original. Tal com va dir una vegada un editor, si publicar una traducció d’un clàssic en català ja és prou difícil, com no ho ha de ser publicar-ne dues. O en aquest cas tres, perquè l’editorial valenciana 3 i 4 va publicar-ne una altra traducció que, ja és fatalitat, també era incompleta “perquè anava destinada a un públic juvenil”.

La traducció de The Scarlet Letter que es pot descarregar des d’aquí té, per totes aquestes causes, molt poques possibilitats d’arribar al públic. O, més ben dit, tenia. Perquè la sortida al mercat dels lectors digitals trastoca de manera evident les relacions de poder al món de l’edició. Abans calien unes inversions prohibitives per oferir un llibre al públic, i una editorial podia fer valer el seu criteri a l’hora de determinar què era digne d’arribar als lectors i què no ho era. Si preferia prioritzar una traducció feta per un escriptor amb un nom conegut, malgrat les seves mancances evidents, abans que encarregar-ne una de nova que complís amb uns determinats estàndards de rigor i fidelitat, el seu criteri era inapel·lable.

Ara hi ha una possibilitat perquè les coses canviïn. Des d’aquest lloc web volem contribuir a fer arribar al públic unes traduccions que, per diferents causes, no han tingut una oportunitat en el món del llibre en paper. Creiem, a més, que és bo augmentar l’oferta, per ara escassa, de llibres en línia en català. En els propers mesos hi anirem afegint títols.